Enguany La Capella ens ha acollit per presentar les obres de les artistes seleccionades a la convocatòria d’Arts Visuals Miquel Casablancas. Aprofitant on són exposades, al centre de la ciutat, volem pensar de forma situada problemàtiques que «cremen» en aquest context urbà, a través de tres obres de l’exposició. De forma continuada, durant tres setmanes, Sant Andreu Contemporani us ha fet arribar les reflexions.

Després de les reflexions sobre turistificació d’Alán Carrasco, a propòsit de l’obra Grandiosa Fantasia d’Irene de Andrés; i de les reflexions de Marta Ramos-Yzquierdo sobre espais habitables i precarietat a partir de l’obra de Biel Llinàs, El artista y el agrimensor; finalitzem amb el text de Federica Gordon sobre la violència institucional cap a les persones vinculat a l’obra Install/Dismantle, d’Art Builders Group.

Us animem a dir la vostra en les nostres xarxes!

Sabotatge
Algunes notes per instal·lar i desinstal·lar i no perdre-hi la vida en això

El treball d’Art Builders Group, Install/Dismantle, assenyala qüestions que apareixen a les zones més fosques de la professionalització del sector de l’art.

Partim de la premissa que el moviment obrer i la regulació del treball ha anat operant millores en les condicions del treball a tots els sectors. A la vista de qualsevol persona externa al món de l’art, de l’art com a professió, treballar en aquest sector pot ser un somni. Però la realitat és que per a molts dur a terme una carrera en aquest món pot arribar a convertir-se en un malson amb pinzellades de sadisme i nepotisme, absurds, però ben reals.

Si a això li sumem el desvergonyiment amb què es produeixen situacions lamentables (i denunciables) diàriament en espais que s’omplen la boca parlant de cures, diàleg, lideratge positiu, la mascarada i la violència contra aquests subalterns seus, els empleats de rang inferior a qualsevol lloc directiu, es torna tan destructiva, absurda i kafkiana, que et pot portar directament a patir ansietat, atacs de pànic i altres conseqüències devastadores o empobridores, de tal manera que molt del talent que es genera al nostre voltant decideixi voluntàriament allunyar-se, deixar les pràctiques, i portar una vida més tranquil·la, conscient, i conseqüent en altres àmbits.

Parlaré clar; el nostre món pateix una violència institucional operada des de diferents llocs. Des de la institució, evidentment (el museu, però també les administracions i poders polítics que les controlen), però també a través de les pràctiques que tradicionalment assumim com a normals en el nostre dia a dia i, és clar, per la nostra competència (sí, col·legues de professió).

Tractem ara de l’entorn de treball, de la institució i els seus “líders”. Molts, poc saben del treball en equip. I així anem. El vídeo d’Art Builders Group pren el context anglosaxó en el cas d’estudi en forma d’obra filmada d’amagat a les instal·lacions de la Tate Modern londinenca, ciutat on ja hi ha hagut grups d’estudi universitaris que han abordat la qüestió de la precarietat, la vulneració dels drets més bàsics dels treballadors de les anomenades indústries culturals i el maltractament que es pateix en un context que encara segueix marcat per un fort elitisme. Al nostre país seguim estant lluny d’equiparar-nos al nivell de protecció dels treballadors dels sectors creatius a països com França, Anglaterra, Alemanya o Holanda. De sobres és conegut, per exemple, que costa que es reconegui l’estatut d’artista o de professional de les arts. Però, per què és així?

Sovint em trobo comparant les meves condicions laborals, de tracte i de sou i, fins i tot, de lideratge dels meus superiors i de motivació, amb les de col·legues d’altres àmbits. I no deixa de sorprendre’m el desconeixement dels drets, fins i tot de l’Estatut dels treballadors i de les lògiques empresarials en el nostre sector, mai en benefici del treballador (que quedi ben clar!) i sense límits. Situacions que fregaven el sadisme més salvatge al costat d’una forta competència per la idea. No sabem des d’on se’ns ha inoculat, que treballar en aquest món és un privilegi pel qual hem de besar el terra dels que ens donen una oportunitat i no contradir-los el més mínim, encara que ens torturin. Un veritable Museu Coconut, però sense gràcia. Passejar-se entre les taules dels companys quan fa molts anys que es treballa en aquesta professió i quan un ja ha lliurat moltes batalles, pot ser més semblant a travessar un centre comercial ple de zombis que a una altra cosa. Gent mig morta, que només es desperta quan la sang i la carn fresca és a prop. La joventut àmpliament preparada, que ha viscut des dels 2000 la seva carrera professional en aquest àmbit, xoca amb una rigidesa estructural, endèmica i asfixiant. I amb una precarització de sous i condicions, que amb cada nova crisi o pandèmia augmenta.

Aquestes dificultats estructurals es veuen incrementades per l’influx de grups de poder, els de sempre, sobre el sector (com ho fan sobre la moda, el cinema i altres àmbits creatius). Igual que en el camp de l’economia no ets ningú si no has fet un màster a la London School of Economics, al món de l’art no ets ningú tampoc si no has passat per Bard, Goldsmith o Central Saint Martins. Així que l’elit, o els que tenen el suport de l’elit, continuen nodrint les llistes de becaris no remunerats que entren a la institució.

O pitjor encara, els centres s’ocupen amb persones que es poden permetre treballar gairebé de franc mentre viuen a les grans capitals del món esperant ”l’oportunitat” el lloc de cap de departament o de conservador subaltern d’algun espai menor per iniciar una carrera de ràpida ascensió cap a la cúspide de la fama, la direcció (mentre, viatgen constantment i omplen el seu currículum de col·laboracions igualment gratis). També hi ha qui neix amb sort (o altres coses) i es pot permetre viure als seus pisets pagats, escrivint crítica en un país on s’ha de pagar per escriure, mentre fan un doctorat o similar. Després de deu anys amagats aconsegueixen la direcció d’un equipament sense tenir experiència en direcció en algun un altre espai similar (que estrany!!) ni pràctica en el treball en equip, en la gestió, i sense el coneixement necessari de gestió d’equipaments ni persones. I, per descomptat, sense saber res d’això estrany que es diu recursos humans. Un espècimen particular i rar d’ésser humà a qui, malgrat parlar de cures i del comú cada vegada que pot, per seguir la moda, el que és humà no desperta el mínim interès. No vol saber res d’un món, el de l’altre, que no és el seu. I, per tant, l’empatia i la capacitat de posar-se al cos de l’altre brilla per la seva absència. Perquè sí, en aquesta dura carrera solitària, hermètica, ha hagut d’endurir-se. Si es vol tenir èxit, és una exigència aprendre a fer bé la traveta a l’altre ”desgraciat”, conèixer totes les tàctiques brutes i els ardits, i convertir-te en el cinturó negre de la lluita per les engrunes de pa dur i corcat pels cucs que t’ofereix qualsevol honorari (si més no, a la meva Barcelona estimada). Tinc la confiança que el karma i la justícia còsmica acaben posant aquests sensei foscos davant d’algú que tracten malament quan no haurien d’haver-ho fet. I llavors els raigs de l’Olimp cauen sobre ells i per fi els envien per sempre més de tornada a les masmorres, petrificats, des d’on segueixen mirant el món amb prepotència i ulls injectats de sang per la ràbia, l’enveja i la cobdícia.

I què fa la resta de la gent? Doncs inicien una vida professional amb altes aspiracions de legitimitat, creixement intel·lectual i professional des de baix, esperant anar ascendint a poc a poc. Un ascens que mai no es produeix, o s’ascendeix poc, mai fins a dalt de tot. Perquè el veritable ascensor que trenca els sostres de vidre no té res a veure amb la seva vàlua professional. Molts, amb llicenciatures i màsters universitaris (i domini d’idiomes amb un nivell proficiency), van desitjar al seu dia formar part del cos de vigilants de sala amb sous d’insult però incitats, pel que veien, a formar part del nostre equip, o bé a desenvolupar les seves habilitats tècniques al cos de muntadors d’exposicions, pútrid, amb nombrosos llicenciats en Belles Arts, veritables artistes, funambulistes de la precarietat i la manca de protecció.

Dues de les escenes del treball d’Art Bulders Group criden poderosament la meva atenció: la primera, la del muntador que xiula i trenca el silenci; la segona, la del noi jove al final del vídeo que duu a terme la fàcil tasca d’escombrar de la manera més displicent possible. Tots dos personatges apareixen sorollosos, desmaiats, resistents a una lògica que implica el silenci, el fer sense dir res, la invisibilitat: són realment uns misfits. Personatges que es protegeixen a la seva manera contra el que està establert, contra l’ordre censurador de l’establishment. Persones que es fan ressò de la seva raresa davant del borreguisme, del corrent plàcid de la resta de la gent. Persones conscients de la diferència, de la seva alteritat. No exerceixen la violència contra ningú, tampoc contra cap bé material. No són terroristes. Són desclassats, inadaptats. Exerceixen un rebuig que és intencionalment gandul o, senzillament, sabotejador. Com qui no vol la cosa. Han decidit fer front a aquesta necessitat constant d’impostura que encertadament assenyalen María Ruido i Brigitte Vasallo en el seu darrer treball.

Sabotatge, quina gran paraula. Encara recordo quan, en una de les institucions on he treballat, alguns companys comentaven que després de la rebaixa dels seus sous, havien decidit secretament abaixar la seva productivitat proporcionalment a la rebaixa. A partir de certa hora, romanien al seu lloc de treball, simplement simulant estar tan ocupats com sempre. De vegades, ni feien res, d’altres, la compra del súper. En la majoria dels casos, es van adonar que cap dels seus controladors “superiors” (quina maleïda paraula!), els seus caps, no ho advertien. Aquest temps de desconnexió del ritme frenètic obria les portes a observar la seva situació des de l’exterior, com ens convida a fer aquest vídeo. Una maniobra d’estranyament poderosament emancipadora. Després d’unes setmanes gaudint d’aquest “no fer res”, sorgia la necessitat de fer alguna cosa, aquesta vegada sí, per a ells mateixos. Així neix aquest text i molts altres, escrits en aquest espai de llibertat que em vaig permetre generar, usant un temps reconquerit. Així vaig veure com sabotejant el sistema es genera una distància, un espai mental i real, que permet crear altres possibilitats. Capgirant el que és subaltern, allò que ens situa en una esfera inferior.

Potser hauríem de deixar d’amagar-nos i començar a dir les coses pel seu nom. Aquestes vulneracions, aquest haver d’empassar-se tot el que vingui, aquest ”Si no t’interessa, hi ha cua, per a aquest lloc”, aquesta constant competència deslleial, aquest corrent de desconfiança envers qualsevol… s’anomena violència. Una violència institucionalitzada, validada pels seus òrgans de govern i per tots i cadascun dels que callem sota el seu jou. La crítica institucional feta des de la mateixa institució artística ha assenyalat innombrables vegades aquestes i altres contradiccions inherents a aquest sistema, però ha anat perdent el potencial revolucionari en tant que el seu gest acrobàtic i rocambolesc per evidenciar s’exhibeix a la institució de torn, aigualint-ne la possibilitat incendiària.

Potser l’hauríem d’ocupar (ara penso que això ja s’ha fet, amb conseqüències idèntiques). O potser n’hauríem de sortir definitivament. Córrer i escapar com els personatges de Bande à part. Hem de rescatar-la? Podem? En realitat, si tot és com dic, seria el lloc on plantejar la utopia de l’emancipació com ens han fet creure, el Museu? El lloc en el qual enfrontar-se al futur imaginant noves formes d’organització social, laboral i vital? I en el qual assajar noves formes de relació entre nosaltres?

Dubto sobre tot això, fastiguejada i cansada, mentre tanco aquest text i em disposo a apagar els llums de la meva petita taula institucional, aquella en què romandré invisiblement i inalterablement callada.

Però ara em llegiu.

Potser aquest text és, en la seva doble pirueta mortal, robant temps a l’empresa i al vostre lleure, un petit intent més de sabotatge. Una manera d’anar eixamplant el camí fins a… l’escapada final.

“Escriure es converteix llavors en una responsabilitat terrible. Invisiblement, l’escriptura està convocada a desfer el discurs en què, per desgraciats que creguem ser, nosaltres, que en disposem, seguim estant còmodament instal·lats. Escriure, des d’aquest punt de vista, és la violència més gran, perquè transgredeix la Llei, tota llei i la seva pròpia llei.”

Maurice Blanchot

Federica Gordon
Escrit entre el 13 de juliol i l’11 d’agost de 2022

· Totes les circumstàncies que he descrit amb sorna estan basades en successos i persones completament reals.

· María Ruido, Las reglas del juego, 2022. Lectura recomanada dels textos de María, Brigitte i Valentín a la publicació https://www.esbaluard.org/wp-content/uploads/2022/02/PDM-Ruido_ES-WEB.pdf