I’ve got a suitcase of memories that I almost left behind
Time after time
A càrrec de Kiki Petratou
Artistes: María Alcaide, Bernat Daviu, Helena Vinent, Ian Waelder
Joey Ramone Gallery
Rotterdam
El temps plana sobre l’estudi de l’artista i revela els processos quotidians que ocorren al seu interior. El temps avança i l’obra progressa en línia, color, materialitat i forma. El temps es basa en un cúmul de referències preses de la cultura pop, l’artesania o la història de l’art, un conglomerat d’idees, sistemes i converses superposades.
Time After Time reuneix l’obra de María Alcaide, Bernat Daviu, Helena Vinent i Ian Waelder en una exposició que es desenvolupa en diàleg amb l’arquitectura que reacciona a l’espai present, relacionant-lo amb l’escala del cos humà. En introduir el factor antropomètric, l’exposició permet a l’espectador enfrontar-se a l’objecte, tant literalment com metafòricament. Els materials utilitzats, el seu origen i les seves propietats físiques exerceixen un paper fonamental. Igualment important és el context social en el qual aquests materials funcionen en la vida quotidiana: la naturalesa de la relació que estableixen entre els éssers humans i el seu entorn, el medi ambient, la terra i el cel. Henri Bergson ens ha ensenyat que una propietat fonamental de la matèria és la seva durada, la seva capacitat per a desafiar les concepcions lineals i modernistes del temps, vist com a moviment i progressió irreversibles.
Time After Time analitza com els objectes/obres d’art són, més aviat, multitemporals, representant i evocant diferents temps simultàniament; com parlen del temps com a coexistència i no com a successió, i encarnen, materialment i físicament, la memòria com a durada; com poden ser utilitzats i interpretats com a fonts transformadores, entitats en diàleg amb l’espai i l’arquitectura, paràmetres que permeten que aquestes múltiples temporalitats trobin la seva expressió física.
L’exposició adopta un enfocament minimalista en el qual es convida el públic no sols a assumir el paper d’espectador, sinó també a convertir-se en l’activador de les obres exposades, a crear l’espai significatiu entre elles.
