Onada de calor 2/3

Enguany La Capella ens ha acollit per presentar les obres de les artistes seleccionades a la convocatòria d’Arts Visuals Miquel Casablancas. Aprofitant on són exposades, al centre de la ciutat, volem pensar de forma situada problemàtiques que «cremen» en aquest context urbà, a través de tres obres de l’exposició. De forma continuada, durant tres setmanes, Sant Andreu Contemporani us farà arribar les reflexions.

Després de les reflexions sobre turistificació d’Alán Carrasco, a propòsit de l’obra Grandiosa Fantasia d’Irene de Andrés, continuem amb les reflexions de Marta Ramos-Yzquierdo sobre espais habitables i precarietat a partir de l’obra de Biel Llinàs, El artista y el agrimensor.

Us animem a dir la vostra en les nostres xarxes!

Les condicions de producció incideixen directament en el desenvolupament de l’activitat i, per tant, en el producte final. Les condicions de vida dels treballadors també, com assenyalava Engels a “La qüestió de l’habitatge”, tres articles publicats entre 1872-1873, en què descrivia com les persones que migraven a les ciutats industrials patien per la manca d’habitatge i les altes rendes de lloguer. Marx indicava, alhora, que la rendibilitat d’un lloguer era sempre plusvàlua, ja que no procedia de la força de treball sinó de l’especulació de la propietat del sòl.

En aquestes circumstàncies, algunes societats benèfiques van començar a proveir habitatges col·lectius d’acollida, i fins i tot es van començar a desenvolupar plans estatals per augmentar l’oferta d’espais habitables fora dels jocs del mercat. A la recent nascuda Unió Soviètica es van anar succeint diferents plans mestres d’urbanisme i habitabilitat a baix cost. A Espanya es va fundar el 1903 l’Institut de Reformes Socials, encapçalat per Gumersindo Azcárate, part de la Institució Lliure d’Ensenyament. El 1911 es va promulgar la Llei de Cases Barates, que entre altres solucions recolzava el cooperacionisme com a via per a la construcció de nous edificis per a la classe obrera. A Catalunya el Patronat Municipal de l’Habitació es va crear el 1927, i la primera iniciativa empresa es va dur a terme dos anys després per allotjar els habitants de Montjuïc, expulsats per l’aixecament de les infraestructures de la gran Exposició Internacional (podeu trobar una història molt ben filada d’aquestes darreres dades a l’article de Mercedes Tajter: http://www.ub.edu/geocrit/tatjbcn.htm)

Passada dues guerres mundials, i amb els plans desenvolupistes que ja es mostraven en aquelles grans mostres universals, l’ordre i el progrés, fossin del matís que fossin, buscaven un estàndard habitacional, definir els límits i espais necessaris per al desenvolupament de la vida, és a dir, exercir d’agrimensors socials. A Rússia va ser la casa K-7, les “jrushchovky” construïdes en 12 dies i amb apartaments familiars de 30m2. A l’altre extrem, Mies Van der Rohe va dissenyar com a espai mínim d’habitatge un mòdul de 5 x 5 m, i Le Corbusier va construir la seva petita cabana de 3,66 x 4,36 m, el 1952. És clar que Corbu sortia del refugi a un jardí que baixava sobre la Costa d’Atzur francesa.
Avui, a l’era del capitalisme cognitiu on molts treballem 24/7 des de terminals digitals connectats des de les nostres cambres, l’habitatge és el nostre lloc de treball. Podríem dir que les condicions de producció són més que mai les condicions de vida.

La cèdula mínima d’habitabilitat catalana actual és de 5m2. Casualment, l’espai que l’artista Biel Llinàs comparteix com a estudi a casa seva. A cada mudança, a cada deriva, mesuren l’espai per planificar-ne l’ús òptim. Com en un anunci d’Ikea, on joves emprenedors munten la seva república. S’escolten ecos situacionistes, converses d’una novel·la de Perec o de les construccions d’Absalon, encara que sempre lluny de caure en l’estetització de la bohèmia artística o del dinamisme de l’autònom que molts, semblés, volen idealitzar.

Ara mateix, les condicions de vida en un nivell adequat -com promet la Declaració de Drets Humans des del 1948- ens fan dubtar d’aquesta capacitat d’adequació. El camp de recerca de Biel sobre “l’espai, individu i experiència”, es a dir, com habitem, produïm i consumim, s’estandarditza en un mínim comú denominador que afecta totes les capes del precariat, i que la pràctica artística aconsegueix fer-nos visualitzar-les explícitament amb sis cintes mètriques col·locades a terra reproduint les dimensions exactes del seu habitacle. L’escala mínima espai-temporal que el geògraf David Harvey podria fer servir per a una anàlisi de la crisi (per acumulació) de la condició, mitjà i producte d’una geografia social contemporània.

Foto: Pep Herrero