15.09.22 – 15.10.22
Thorn in the Mud (Taggar i Lera)
A càrrec d’Alba Folgado
Ateljéföreningen Hospitalet
Ulleråkersvägen 40 A
756 43 Uppsala
Suecia
Artistas: Valentina Alvarado Matos, Gian Cruz, Ignacio García Sánchez, Irati Inoriza
San Andreu Contemporani presenta Thorn in the Mud (Taggar i Leran) el 15 de septiembre en Ateljéföreningen Hospitalet (Uppsala, Suecia). Una exposición a cargo de Alba Folgado, comisaria ganadora de SAC International Curatorial Residency Program 2022, con Valentina Alvarado Matos, Gian Cruz, Ignacio García Sánchez e Irati Inoriza.
Thorn in the Mud (“Espina en el lodo”) es una propuesta de exposición en la que se reflexiona sobre la herencia histórica y las cargas culturales como interrupciones en la construcción del presente, las identidades colectivas, y el trabajo.
La investigación alude al lodo como un medio acuoso, arcilloso y opaco; que oculta pero a la vez permite construir; donde es posible tocar, pero no ver; donde se puede intuir e imaginar; donde los dedos que buscan y modelan tropiezan con una espina que punza, una piedra que desgarra, un enredo que retiene. Es una reivindicación del relato crítico, la ficción, la creación de nuevas narrativas, la escucha, y el trabajo colectivo como herramientas de resistencia social.
Obras presentades:
Valentina Alvarado Matos – Arrojalatierra
Super 8 digitalitzat en HD. Blanc i negre.
Arrojalatierra traça un viatge en què les mans que amassen, que reparen, que trituren són les protagonistes d’una peça que proposa un assaig sobre la creació, el treball i també la transformació i els canvis d’estats de la terra. La peça se sosté en dos tipus de filmacions; una de la mirada que observa i documenta processos de treball i construcció col·lectiva, i una altra on poso en tensió les meves mans amb la matèria a partir d’una sèrie d’exercicis i filmacions al meu espai de treball, de taller.
Ignacio García Sánchez – Working Machines
Pladur, escaiola, argila, pintura acrílica. 71 x 60 x 2,5cm (2017)
Working Machines és un fragment de baix relleu en què la imatge estàtica (aparentment tallada en pedra) es divideix en capes superposades, de manera que fa la impressió de fotogrames congelats a mitja reproducció. A la mateixa escena s’integren sense fissures elements arcaics i pertanyents al regne de l’imaginari amb altres de més prosaics, que al·ludeixen al món del treball i dels processos industrials. El títol de l’obra es podria traduir com “Màquines de treballar”, però també com “Màquines treballant”, abastant així almenys dues possibles interpretacions, segons si pensem en la màquina únicament com a eina inanimada o si considerem el subjecte que treballa com una part més dins un engranatge més ampli.
Gian Cruz – (séro)TROPICAL(e)
Fotografia digital (2018-2021)
(séro)TROPICAL(e) és una obra que navega entre els tròpics, l’homosexualitat i els seus vincles amb la natura. S’hi mostren autoretrats atípics i performatius sobre la superació de les complicacions relacionades amb la sida a principis de 2015. A més, planteja la necessitat imminent d’abordar els temors recurrents, traumes, i la discriminació que pateixen les persones que viuen amb VIH (especialment al sud-est asiàtic i en el context filipí). Aquesta recerca també pretén fer visibles les narratives del VIH/SIDA al sector de la cultura, i més concretament a l’àmbit de l’art contemporani.
Irati Inoriza – Ejercicios a Ofelia
Videoprojecció amb so (2021)
Des del gest audiovisual de forma dialògica, la càmera va recorrent el moviment del cos des de dues perspectives, amb l’objectiu de construir una escultura en moviment. El vídeo té una estructura de tres moments, com les coreografies de natació sincronitzada: posició, moviment i figura final. El so està pautat per la necessitat d’aire del cos de les nedadores dins de l’aigua: cada vuitanta segons la inhalació i exhalació in crescendo, soroll blanc. Aquesta peça s’articula des de la corporeïtat de la Lamia, ser mitològic basc que viu a l’ecosistema del riu. Vaig decidir posar nom a aquest ésser que viu al riu del meu poble: Ofelia; com aquella que Shakespeare va submergir a l’aigua i de qui Millais va captar el darrer alè fins als nostres dies; com aquella que roman ara sent part del riu; prenent com a punt de partida el gest del quadre de Millais, Ofelia (1852). Les nedadores articulen i desarticulen la posició fins a portar-la al límit. En una repetició constant, on el cos col·lectiu es converteix en un i el cos individual es veu multiplicat, com una crida, com una convivència, com un esdeveniment. Tinc interès per buscar l’essència d’aquest ésser, tan característic de la nostra identitat basca, però que es troba a moltes altres cultures; aquest ésser com a paradigma que respon a l’aigua i la dona, metàfores de la civilització líquida, i el pensament que proposa la filòsofa Astrida Neimanis, Cossos d’aigua (2017).
