Tot el que passa aquí també et podria passar a tu

Tot el que passa aquí també et podria passar a tu
Projecte curatorial en dos actes

Primer acte: Un mínim flaix de llarga durada
Comissariat per Marta Ramos-Yzquierdo
Del 26.11.22 al 08.01.23
Inauguració: 26.11.22 a les 11.30 h
Localització: Centre Cívic Sant Andreu

Segon acte: Cossos sense òrgans
Comissariat per Albert Mercadé
26.11.22 de 13 h a 20 h
Localització: Taller de Pablo del Pozo
(Carrer del Segre 76, baixos)

La quotidianitat, el nostre dia a dia s’ha articulat tradicionalment pel temps que passàvem treballant, el que passàvem descansat i el que teníem per dormir. Períodes de vuit hores en els quals la nostra activitat semblava dividir-se en temps propi, temps social i temps laboral, però que, no obstant això, i sobretot des de l’arribada d’aquest últim tecnocapitalisme, ara és un continu en el qual en tot moment aquests temps estan marcats pel seu caràcter productiu: quan treballem, quan descansem perquè estem consumint, quan dormim, ja que les nostres dades estan rendint per nosaltres. Els dies que cada vegada ens semblen més curts se succeeixen en aquesta rotació d’un sistema productiu que ens ha convertit finalment en el producte més productiu de tots, buscant el control dels nostres temps i cossos sense que gairebé ens n’adonem.

Aquest projecte curatorial vol trobar propostes per a la rebel·lió, i ho fa en dos actes amb diferents temps i nous cossos.

PRIMER ACTE: Llarga durada és un terme que designa aquesta temporalitat que com la d’un sistema productiu ens excedeix. I contra aquesta inèrcia, hi ha petites rebel·lions que, davant el que ens està passant a totes, volen suposar un petit sabotatge des de l’absurd, des de l’error, des de l’ésser i estar fora de la norma. Aquestes subtils insurreccions amb unes temporalitats molt precises i conjunturals són les que mostren les artistes convocades a la sala del Sant Andreu Contemporani: des d’un cafè mal servit, una tassa corporativa llançada contra la paret, un salt anticipat, un diari de fallades, una història d’amor o un segell per a una carta. Totes hem pogut estar en aquest instant que aquests treballs ens proposen en el període que duri la mostra.

Artistes: Ana Ayuso, Marta Galindo, Tim Neutel, Beatriz Regueira Pons, txe roimeser, Jon Ander Terroba

Ana Ayuso
Materializar un trabajo. ¿Puede la destrucción de una taza corporativa ser una forma de terapia?, 2022
Fragments de tassa de ceràmica, cola i paper.
66 x 66 cm

Provar d’alliberar la ràbia i el cansament produït per un lloc de treball en el qual la nostra participació com a part de l’engranatge productiu està disfressat amb la idea de comunitat i projecte propi a través dels objectes corporatius i missatges feliços personalitzats. Fer-ho i, amb les restes de la tassa corporativa d’un dels treballs no artístics que ha tingut l’artista, fer un quadrat monocrom, que ens pot recordar una obra tan incompresa per alguns com imprescindible per a la història de l’art (K. Malevich, Blanc sobre blanc, 1918).

“Pot semblar un gest inútil, i potser ho és, però és també una d’aquestes maneres de perdre temps que permeten guanyar espai com va escriure Careri. Destruir una tassa pel plaer de fer coses amb les mans, deixar un pensar intel·lectual i repetir un fer fins a sentir el cansament en braços i mans. Un fer físic que, d’alguna forma, para el circuit il·limitat de la mercaderia, tant de l’objecte com del subjecte. Un intent de resistir al capitalisme que s’expandeix fins a l’últim confí de la vida, com descriu Jorge Alemán.”

Marta Galindo
For richer, for poorer, 2021
Acrílic sobre llenç, cortina de festa, vinil de vellut
Mesures variables

Imaginar un sortilegi festiu i sobrenatural per aconseguir una relació que garanteixi la força de treball i una màquina que ho realitzi per nosaltres, i com en els contes romàntics amb un amor que es mantingui eternament, en la riquesa i en la pobresa.

“Ser artista en actiu és molt complicat de compaginar amb els estàndards de vida actuals regits per les lògiques neoliberals d’hiperrendiment, d’autoexplotació, d’especulació i de precarietat. Add to Wishlist [el nom de l’exposició de la qual aquesta obra va ser part] és un exercici irònic de superstició en el qual conjuro llocs màgics per poder formular aquests desitjos frustrats o, cosa que és el mateix, les mancances bàsiques d’una generació”.

Tim Neutel
Address Stamp, 2021
Segells postals i acció artística.
28 x 40 mm. cada segell

Tornar a usar segells per escriure a amics i desafiar la instantaneïtat i necessitat de resposta automàtica de les plataformes digitals que usem de manera habitual per comunicar-nos. Per a això, fabricar una edició especial de segells des de la web de Correus, en la qual està escrita a mà l’adreça de l’artista quyan vivia a Barcelona i s’usa per enviar la invitació d’aquesta exposició a 20 persones.

“Trobar aquesta informació comporta la possibilitat d’una drecera entre diversos llocs. Es veu en Sant Andreu, però parla i assenyala una direcció que és en un altre lloc de la ciutat, ja que porta alguna cosa que sol trobar-se fora d’ella però en la mateixa superfície. Al mateix temps, existeix la possibilitat inherent que el segell sigui utilitzat, trobat en un altre lloc i entre altres dues persones, per amuntegar aquesta multiplicitat de moments que poden parlar de l’intercanvi entre un primer origen, ara descentrat, i els posteriors paradors i relacions. L’obra és com a tal un rastre d’una adreça, que va ser escrita a mà i al mateix temps és capaç de formar nous rastres efímers. Ara en mudar-me a una ciutat a l’estranger, comunicar-lo i presentar-me estant ara allí, estén la invitació a algú més i ofereix la possibilitat de diàleg a través d’aquesta via en concret que travessa temps i espai”.

Beatriz Regueira Pons
fantàstiques_ cap 1 amor_patriarcat_pantalla_ projecció, 2020
Vídeo monocanal, so estèreo, reproducció en loop.
39’29”

Passar hores parlant de l’amor amb la teva mare sobre les seves fantasies amoroses amb un ídol de l’esport, al qual només coneix en la pantalla de televisió i amb un ex-xicot amb el qual ja només et parles a través d’una plataforma digital. I així parar-nos a pensar en com construïm la nostra identitat a través del llenguatge, del cos i de la política en la categoria fantasiosa de l’amor, dins del marc tecnopatriarcal.

“Aquests “amors fantasmes” resideixen en les pantalles, tant mentals com físiques, alimentats per un idealisme romàntic propi de la negació d’un cos pulsional, un cos eròtic i present, reprimit a causa de la nostra herència judeocristiana i d’un projecte il·lustrat en què el subjecte i el llenguatge són al centre de l’aparell ontoepistèmic, i el “virtual”, o esquizoide, adquireix cada vegada més terreny. En les pantalles, el subjecte o jo controla i manipula a la seva voluntat la creació d’una identitat i les seves relacions, que mai esdevenen presència: la fricció que empeny cap a l’incontrolable camp del fora-del-subjecte, de l’esdevenir carn-del-món-amb-el-món, cossos en afecció, complicats i encarnats, que saben de la seva existència a través de la radical interdependència amb allò viu.”

txe roimeser
fracasar estrepitosamente, 2018-hoy
fotocòpies sobre paper DIN A4 intervingudes a boli sobre paret
160 cm x variable

Preguntar-se tots els dies “quin és el fracàs d’avui?” i anotar-ho en un diari. Desmembrar les pàgines d’aquest diari per subvertir la temporalitat i mostrar públicament les nostres temptatives de buscar noves formes de vida i espais per desenvolupar-les, pròpies i naturals. Situar el fracàs, com un acompanyant quotidià que forma part de la nostra identitat.

“Es llegeix el fracàs des d’una perspectiva transfeminista i una identitat trans, i s’aprofita que «fracassar és una cosa que les persones queer fan i han fet sempre molt bé» (Halberstam, Jack, 2018) per situar-se davant la possibilitat de fracassar des d’un subjecte privilegiat per a això. (…) El contingut del diari, en ser un registre de caràcter quotidià, parla d’identitats trans, d’habitacions, de cossos, de convivències, de conills, de tomaqueres i plagues, de dolors d’esquena, de bollodrames, de preses de testosterona…»

Jon Ander Terroba
Saltar-caer-imagen, 2011
Vídeo digital
11´

Saltar des de la taula del teu escriptori llançant un objecte a l’aire al mateix temps tots els dies durant un any de treball i fotografiar-lo. Seleccionar diverses de les imatges estàtiques projectades en un vídeo en loop.

“La càmera registra la imatge que genera aquest gest. Un gest que genera imatge davant una càmera que la registra en la localització concreta del meu estudi. Així dia a dia. La repeticióes converteix en metodologia de treball i l’acumulació de registres en un camp de possibilitats sobre el qual actuar. Un procediment de treball concret, com una espècie d’estructura que em permet posar-hi el cos per intuir que la imatge se situa i es construeix des d’una situació més que des de la càmera, ja que el meu cos s’implica en la imatge i els seus mecanismes de producció. Així, les onze fotografies que formen aquest vídeo es van generar en aquest procés de treball. Un procés que pren la repetició com a metodologia. Repeticióque genera una acumulació i multiplicitat de registres que pot entendre’s com a ruptura respecte a la idea d’imatge única i absoluta.”

SEGON ACTE: Cossos sense òrgans, només el podrem captar durant les 8 h inicials d’aquest projecte i després de caminar els quatre-cents metres que separen Sant Andreu Contemporani del local, en el qual la reflexió sobre les formes d’infiltració i sabotatge es poden organitzar repensant un cos alliberat del subconscient col·lectiu productiu. El terme “cos sense òrgans” va ser com van definir Deleuze i Guattari aquesta possibilitat d’alliberar-se de la realitat dominant. Les artistes descompondran aquest rastre sistèmic a través de la potència de repensar-nos com a nous cossos, noves formes de vida.

Artistes: Adrián Castañeda, Pablo del Pozo (artista convidat), Anna Pascó, Pol Pintó, Marta Pujades

En aquest context el cos està esgotat. Si tot és pell, si no hi ha profunditat possible, la nostra epidermis es mostra atrofiada. Sota els filtres de les aplicacions, palpem pell en estrès i vitrificada. Aquesta és la mirada que Marta Pujades ha volgut transmetre des de Phisical Remains. L’artista ens invita a fer una anàlisi crítica de les relacions entre la materialitat de la fotografia i la intangibilitat dels cossos reproduïts. La imatge d’una textura gelatinosa, sobre un fons desenfocat articulat a través de vuit dispositius, és el resultat de refotografiar un fragment de textura de pell humana superposada a un vidre untat per una capa de lubricant per a cables.

El cos ha passat de ser explotat a ser autoexplotat. Però com són explotats els cossos dels oprimits d’avui? Aquesta és la temptativa d’estudi escultòric d’Adrián Castañeda. A Contenido ha realitzat un motlle de ciment a partir dels espais buits de vehicles en què s’amaguen els migrants que arriben a Espanya des de Ceuta o Melilla. Les proporcions mínimes del volum dins d’un dipòsit de benzina on s’han d’amagar els anomenats polissons, ens donen peu a imaginar la dolorosa contorsió a la qual el migrant ha de sotmetre el seu cos per aconseguir arribar a la terra promesa.

Si amb Castañeda el cos adolorit és generador d’espai, en el treball de Pol Pintó és generador de temps. Àrea d’espera és el resultat d’un treball d’investigació basat en l’observació dels rastres que deixen cossos anònims a l’espai urbà. El cos i el temps deixen empremta a quaranta centímetres del terra sobre els murs, allà on és freqüent veure les marques causades pel desgast i brutícia donats per l’acció repetitiva de recolzar el peu i l’esquena sobre la paret. Són espais d’espera improvisats a la ciutat, que Pol Pintó va replicar, entre el 31 de gener i el 4 de febrer del 2022, sobre cinc grans plafons i, a més, va repetir l’acció durant les jornades laborals de vuit hores durantcinc dies la setmana. L’artista parteix de la inacció per desenvolupar un projecte que analitza la síndrome contemporània de la falta de temps i la percepció que el temps lliure és avui un luxe i, fins i tot, una teràpia.

El contrapunt a l’obra de Pol Pintó el trobem amb la catifa de l’amfitrió i convidat d’aquesta exposició, l’escultor Pablo del Pozo. Per a l’ocasió ha elaborat una àrea de descans i contemplació, teixit amb cura i delicadesa, amb elements orgànics i naturals. El seu treball se centra en una mirada primitiva i expressiva al cos humà fragmentat i entumit, la qual recentment ha enriquit amb estudis de morfologia biològica i cel·lular, articulant formes orgàniques i corporals a través de diferents tècniques de teixit.

L’obra d’Anna Pascó és potser la que interpreta més fidelment el concepte de Cos sense òrgans que va idear Antonin Artaud i que va desenvolupar filosòficament Gilles Deleuze. El cos sense òrgans és un anhel d’alliberació del cos i dels seus òrgans matèrics, ja que entén el cos com una potència i no com una estructura orgànica, organitzada i oprimida. El treball audiovisual Emotional Controller és un exercici d’alliberació de la matèria a partir de l’experimentació amb materials no newtonians. Aquests materials viscosos s’endureixen quan es tensen, i s’alliberen quan es deixen fluir. Aquesta dialèctica entre plasticitat i flexibilitat orgànica del material són per l’artista el pretext per abordar els efectes de la construcció-destrucció de la realitat social i humana en el seu nivell més simbòlic.

Adrián Castañeda
Contenido
2021
Escultura en formigó i eslingues

Pablo del Pozo
2022
Catifa teixida

Anna Pascó
Emotional Controller
2020
Video loop

Pol Pintó
Àrea d’espera
2022
Pintura plàstica i brutícia sobre fusta

Marta Pujades
Physical Remains
2021
Fotografia color, pantalles i plaques computadores
Reproducció digital en pantalles TFT de 10”, 7” y 5”.