No amago res a les butxaques 

29.10.25 – 14.11.25
Inauguració: 29.10.25, a les 19h
Obert només amb cita prèvia

A cura de Marta Sesé
Artistes: Leo Burge, Mar Cubero, Pau Masclans, Tura Sanglas

Dimecres 29 d’octubre a les 19h Sant Andreu Contemporani inaugura en Espai Souvenir No amago res a les butxaques, una exposició comissariada per Marta Sesé amb la participació de Leo Burge, Mar Cubero, Pau Masclans i Tura Sanglas.

Treure les butxaques dels pantalons per demostrar que no hi ha artifici, que no hi ha parany. O bé perquè ja t’has desfet dels teus trucs o bé perquè, veritablement, mai no hi va haver res en aquestes butxaques. Aquesta proposta expositiva, que reuneix obres de Leo Burge, Tura Sanglas, Pau Masclans i Mar Cubero, mostra treballs la tensió dels quals es troba precisament en allò que existeix entre la presentació i la representació, entre l’artifici i la cruesa.

«Dos elements de xapa modelada, un a la dreta mostrant l’anvers pintat amb esmalt, color avellana clar; l’altre a l’esquerra mostrant el revers en estat cru», amb aquesta concreció i transparència (o potser opacitat, ja que la transparència apunta aspectes més aviat invisibles, que poden ser amagats) introdueix Leo Burge el seu treball Construcción moldeada (crudo y avellana) (2025). Tot mostrant el vers i el revers que sorgeix d’un mateix procés escultòric, Burge posa l’èmfasi en la idea que, precisament, «el que veus és el que hi ha» amb una proposta que més que representar presenta. Potser cal preguntar-se si, curiosament, aquest nivell d’obvietat, aquesta manca d’artifici, pot ser una font de desconfiança en un context en què, sovint, s’espera que les obres siguin propositives i complexes tant des de la conceptualització com des de la formalització.

Trobem una certa analogia formal a la proposta Continent i contingut (2024) de Tura Sanglas, un projecte que forma part d’una sèrie de peces de plata en què l’òxid té un rol troncal. Es tracta d’un díptic en el qual hi ha una mena de simetria positiu-negatiu: dos recipients, l’un blanc i l’altre negre, que contenen «l’ombra» projectada de la paret del mateix recipient, l’una negra, l’altra blanca. Com si fossin dues llunes: una creixent l’altra minvant. El títol fa referència a allò que no es pot palpar, que no existeix en forma física, un contingut que es veu, que apareix com un miratge, reforçant la sensació que, en aquest cas, el que veiem no és exactament el que hi ha.

ST (abrevadero) (2022) sorgeix fruit de, com esmenta l’artista Mar Cubero, «la intenció de produir peces que mantinguin una tensió equilibrada entre allò natural i allò processat, entre el material i el que anomenem obra». La forma de la peça remet a la proposta que planteja en el títol: un abeurador. Un element que relacionem amb un material i una resistència concrets, però, en aquest cas, la materialitat proposada és una altra, aparentment molt més fràgil. Aquesta sort de truc, d’artifici, aconsegueix fer destacar la relació i la tensió entre fragilitat i solidesa. Es tracta d’un objecte quotidià i recognoscible, però amb petites diferències respecte a la realitat que ho fa, en certa manera, inquietant, que ens endinsa en una realitat amb fissures. La superfície d’aquest abeurador està feta amb una fina làmina de paper d’arròs tractada amb betum de Judea, noguerines i oli a través de diferents processos pictòrics. La seva tensió i la seva forma còncava s’aconsegueixen a través del seu encaix en els blocs semicirculars de fusta massissa que hi ha a cada extrem. Malgrat la seva aparent fragilitat i de l’artifici que proposa la seva materialitat, Mar Cubero està especialment interessada a establir una relació corporal amb les peces que produeix i a plantejar preguntes com la puc recórrer? Sostenir? Desplaçar? Aquesta peça en concret està produïda a l’escala de la mateixa artista i, malgrat la seva potencial fragilitat, té la capacitat de contenir-la a ella mateixa.

Pau Masclans, igual que la resta d’artistes de la mostra, va ser convidat a participar a l’exposició amb la peça presentada a la convocatòria del Premi Miquel Casablancas de Sant Andreu Contemporani. Després de la seva incomoditat amb la idea de mostrar una peça produïda fa uns anys i la sensació de portar un temps sense produir obra nova, va decidir assumir la invitació com una oportunitat per dur a terme una producció específica partint, d’una manera concreta i literal, del títol de l’exposició: No amago res a les butxaques. Així, (Untitled) Latchkey child wings (2025) funciona com una disculpa en loop per part de l’artista per, irònicament, no haver arribat a temps per desenvolupar una proposta generosa, per adonar-se que, d’alguna manera, no tenia recursos suficients en les seves butxaques per dur a terme aquesta tasca. D’altra banda, en la publicació No amago res a les butxaques. Mateixes veus, mateixos àmbits (2025), Masclans explora gràfica i conceptualment els possibles significats que suggereix el títol des d’una perspectiva naïf i immediata. Les imatges sorgides d’aquest exercici de llibreta travessen absurditats i situacions personals de l’artista que manifesten l’intent per la seva part de superar la dificultat que li suposa el repte de crear en ocasió de la mostra.