La nefomància és un sistema d’endevinació dedicat a la lectura de les formes que adopten els núvols. Antigament s’entenia com un costum proper al món dels esperits que transcendia el regne dels vius. L’enllaç místic i mitològic dels fenòmens climatològics no només s’expandeix en algunes pràctiques sinó que decanta el llenguatge. Un exemple n’és el terme «Llàgrima de sirena» usat per identificar els microplàstics que, segons estudis recents, també són presents als núvols.
La meteorologia popular està carregada de sincretismes i d’un coneixement profund del territori, vinculat a la seva observació i escolta. A la zona nord d’Espanya –Aragó, Castella i Lleó i Catalunya– s’hi troben unes petites construccions arquitectòniques anomenades amagatalls, conjuraders o comunidors. Aquests noms ens indiquen la seva funció: conjurar. Són localitzacions per espantar el mal temps i les tempestes en què s’utilitzaven
diversos mètodes: tocar les campanes, pregar pregàries, dibuixar creus sobre el cel, o col·locar una destral cap amunt amb l’objectiu de partir els llampecs. Aquestes edificacions es van mantenir en l’àmbit del pagà i van ser reinterpretades pel cristianisme mitjançant els conjuratoris, localitzacions annexes als campanars d’esglésies que s’utilitzaven per allunyar el mal dels raigs, el vent o la pluja. Això posiciona la campana com un instrument clau, intermediari sobre els éssers de la terra i el cel, mitjà de comunicació entre l’humà i els fenòmens atmosfèrics. Un exemple d’això és el toc de Tente Nube, l’únic que conté una prosòdia rítmica i la creença de la qual indica que els seus sons interrompen la pluja, ja fos per l’acció divina o per la creença que les ones que emetien allunyaven els cossos gasosos.
